La Llibertat de Càtedra com a Eina de Renovació

La Pràctica Integrada implica l'adopció d'algunes habilitats que sovint no estan contemplades en els currículums universitaris. Això no seria un gran problema si les institucions acadèmiques fossin més flexibles a l'hora d'introduir canvis en els seus currículums. La majoria de centres universitaris consideren que tots seus alumnes han de rebre exactament la mateixa formació, fet que obliga a tots els professors d'una mateixa assignatura a consensuar els continguts que imparteixen. Aquest principi, que en principi sembla força raonable, impacta negativament en la seva capacitat de renovació, ja que els processos que la fan possible es veuen molt entorpits per aquesta necessitat de quòrum. Llavors, és possible dinamitzar la docència universitària sense perjudicar el valor dels coneixements que acredita?. La resposta passa per l'exercici responsable de la Llibertat de Càtedra per tal d'aconseguir una major autonomia curricular per als docents.

Tant l'Espai Europeu d'Estudis Superiors, com la Llei Orgànica 5/2007 de l'Estat espanyol, com la Llei d'Educació de Catalunya reconeixen de forma expressa la necessitat de garantir l’autonomia universitària per tal de preservar la capacitat d'una societat de mantenir i regenerar el seus valors intel·lectuals. L'autonomia universitària es fonamenta en drets fonamentals: la llibertat de càtedra, de recerca i d'estudi, essent el primer l'objecte d'aquest text. La llibertat de càtedra assegura al professorat la màxima independència de criteri i expressió científics en el compliment de la seva funció docent, sempre i quan respecti els principis, els valors, els objectius i els continguts del projecte educatiu del centre on imparteix classe. La Universitat Politècnica de Catalunya, concretament, reconeix aquest dret en l'article 33.2 del Règim de Dedicació del Professorat: "La docència és un dret i un deure dels professors de les universitats que han d'exercir amb llibertat de càtedra, sense altres límits que els que estableixen la Constitució i les lleis i els derivats de l'organització dels ensenyaments en les seves universitat". Donat que una de les principals funcions docents dels professors és la d'implementar el currículum que estableix el pla d'estudis de la seva universitat, sembla lògic pensar que aquest dret autoritza al professorat a dissenyar amb llibertat els continguts i les metodologies més adients per impartir la matèria que imparteix. De fet, la LEC, en l'article 52.1 recolza explícitament aquesta idea establint que "El professorat té la responsabilitat última a l’hora de concretar l’aplicació del currículum”.

No obstant, sovint la llibertat de càtedra a la universitat s'interpreta en un sentit més restrictiu, aplicant-la únicament a la lliure difusió dels propis pensaments, idees i opinions, sense considerar la possibilitat que els professors decideixin unilateralment els continguts que els han de permetre d'acomplir l'encàrrec docent que se’ls ha fet. Així, els docents que imparteixen una determinada assignatura acostumen a redactar conjuntament, de forma més o menys consensuada, els continguts que s'hauran d'impartir en ella. Conseqüentment, el material docent i d'avaluació també acostuma a ser compartit, fet que limita l’autonomia que té cada professor a l'hora de decidir quins continguts imparteix i quines metodologies empra. Aquest esperit homogeneïtzador, que en principi sembla força raonable i que molts docents consideren indispensable per al bon funcionament acadèmic, contribueix, alhora, a que es cronifiquin circumstàncies no desitjades com són: la falta de renovació de les matèries, la desmotivació del professorat que les imparteix o el descens de l’excel·lència acadèmica.

En canvi, el ple exercici de la l'aplicació de la llibertat de càtedra pot contribuir a resoldre bona part d'aquests vicis. En primer lloc, fomenta l'esperit crític i obert en l'estudiant, aptitud indispensable per a desenvolupar-se amb èxit en el món contemporani. En segon lloc, contribueix a incrementar la qualitat acadèmica, ja que el professorat pot exposar el seu punt de vista com a especialista, aprofitant la seva experiència i motivació personal, en comptes d'obligar-lo a refugiar-se sota el paraigües d'un temari consensuat, però poc ambiciós. I en tercer lloc, la llibertat de càtedra permet que els docents puguin revertir els resultats de les seva activitat de recerca en les matèries que imparteixen, mantenint-los sempre vigents.

La globalització de recursos, persones i comunicacions no només ha propiciat el creixement exponencial del coneixement, sinó també una gran diversificació i dispersió del mateix. Això fa que existeixin diverses maneres d'afrontar una mateixa qüestió, cadascuna d'elles amb els seus especialistes. La docència universitària ha de ser un reflex d'aquesta diversitat de coneixement si aspira a formar individus preparats per viure i treballar de forma constructiva en una societat canviant.  Però, en un context on tots els professors s'han de posar d'acord en els continguts d'una matèria, resulta impossible cobrir un ventall prou ampli d'opcions en el programa d'una mateixa assignatura. En canvi, quan s'imparteixen diferents visions d'una mateixa disciplina, es possible transmetre aquest coneixement als global dels alumnes. Llavors, cada alumne només es forma en una de les versions, però, en conjunt, els estudiants  accedeixen d'una formació multidisciplinar que podrà compartir en un futur, tal i com passa en l'entorn professional pel qual s'estan preparant.

És cert que aquesta pluralitat a l'hora d'enfocar la docència d'una mateixa àrea de coneixement podria arribar a desconcertar els estudiants, especialment en els primers cursos. Però si admetem que l'esperit crític és un valor fonamental de l'estudiant universitari, hauríem d'admetre també que pugui desenvolupar-lo entrant en contacte amb diferents maneres d'entendre una mateixa disciplina. Quan els alumnes es troben amb companys que han rebut formacions diferents, es fan conscients d’altres realitats i sens dubte enriqueixen la seva formació. Per altra banda, tal com afirma la catedràtica de la Universitat de Dret del País Vasc, Blanca Lozano, en el seu llibre "La libertat de Catedra" (1995), "Els universitaris tenen un grau de maduresa suficient com per acceptar de manera crítica els continguts que reben i per interpretar de manera adequada les discrepàncies que puguin manifestar els seus professors".

Malgrat tots els avantatges descrits, és cert que l'exercici de la llibertat de càtedra també te els seus riscos, ja que la seva implantació podria ser entesa com una porta oberta cap a l’anarquia acadèmica i funcional si no s’explica que aquesta llibertat no eximeix al professorat d’haver de coordinar-se amb altres docents  a l’hora de consensuar aspectes organitzatius que garanteixin l'acompliment de l'encàrrec que se'ls ha assignat. De fet, la jurisprudència estableix que els professors no poden actuar unilateralment en relació a aspectes funcionals, tal com podem llegir en la sentència 179/1996 del Tribunal Constitucional: "La llibertat de càtedra no pot identificar-se amb el dret del seu titular a autoregular per si mateix la funció docent en tots els seus aspectes, al marge i amb total independència dels criteris organitzatius del centre". En aquest sentit, el paper de figures  com són els responsables de les assignatures i els directors de secció i de departament  és clau per regular els drets i deures dels professors en el lliure exercici de la docència.

Pel que fa als continguts de les assignatures, la qüestió és fins a quin punt els responsables de tot un grup docent, d'un departament o d'un centre universitari poden exercir la seva autoritat a l'hora de regular els continguts i la praxis dels professors a l'aula sense violar la seva llibertat de càtedra. Aquesta disjuntiva es pot superar emprant dues estratègies complementàries; Consensuar objectius i promoure la transparència acadèmica. Per una banda, és possible consensuar els objectius de cada assignatura sense haver de posar en comú els seus continguts. Si totes les versions d'una mateixa assignatura tenen objectius comuns, es pot garantir el seu encaix en el projecte acadèmic del centre encara que siguin interpretats de forma diferent per part dels professors. D'altra banda, es poden establir mecanismes d'autoregulació basats en la comunicació i l’avaluació. Si hi ha una comunicació fluïda entre els diferents grups docents per tal que tots els integrants d’una assignatura coneguin el que estan fent la resta, és més difícil que es donin situacions anòmales, ja que fàcilment quedarien exposades. La praxis d'aquesta transparència acadèmica, que fa anys implicava un esforç extra per part del professorat, actualment es molt més fàcil de dur a terme gràcies a les plataformes digitals de suport a la docència. Dites plataformes poden servir alhora per a divulgar l'enfoc de cada una de les versions de la mateixa assignatura, de tal forma que aquests puguin interessar-se pel què s'està fent en cada grup docent. D'altra banda, l'avaluació periòdica del professorat per part dels alumnes i per part del propi centre que actualment fixa la LOU també contribueix a aquesta autoregulació sense necessitat de limitar, a priori, la llibertat de càtedra dels docents.

En conclusió, opino que la llibertat de càtedra aplicada a l'autonomia curricular, si s’exerceix amb responsabilitat i amb respecte per l’organització general del centre universitari i si es regula de forma efectiva, pot revertir positivament en la qualitat acadèmica universitària. Per altra banda, considero que és una pràctica molt recomanable pels temps que vivim, on el ritme d'evolució i proliferació dels coneixements aconsellen actituds proactives en docents i esperit crític en els universitaris.