La Pràctica Integrada
implica l'adopció d'algunes habilitats que sovint no estan contemplades en els
currículums universitaris. Això no seria un gran problema si les institucions
acadèmiques fossin més flexibles a l'hora d'introduir canvis en els seus
currículums. La majoria de centres universitaris consideren que tots seus
alumnes han de rebre exactament la mateixa formació, fet que obliga a tots els
professors d'una mateixa assignatura a consensuar els continguts que
imparteixen. Aquest principi, que en principi sembla força raonable, impacta
negativament en la seva capacitat de renovació, ja que els processos que la fan
possible es veuen molt entorpits per aquesta necessitat de quòrum. Llavors, és
possible dinamitzar la docència universitària sense perjudicar el valor dels
coneixements que acredita?. La resposta passa per l'exercici responsable de la
Llibertat de Càtedra per tal d'aconseguir una major autonomia curricular per
als docents.
Tant l'Espai Europeu
d'Estudis Superiors, com la Llei Orgànica 5/2007 de l'Estat espanyol, com la
Llei d'Educació de Catalunya reconeixen de forma expressa la necessitat de
garantir l’autonomia universitària per tal de preservar la capacitat d'una
societat de mantenir i regenerar el seus valors intel·lectuals. L'autonomia
universitària es fonamenta en drets fonamentals: la llibertat de càtedra, de recerca
i d'estudi, essent el primer l'objecte d'aquest text. La llibertat de càtedra
assegura al professorat la màxima independència de criteri i expressió
científics en el compliment de la seva funció docent, sempre i quan respecti
els principis, els valors, els objectius i els continguts del projecte educatiu
del centre on imparteix classe. La Universitat Politècnica de Catalunya,
concretament, reconeix aquest dret en l'article 33.2 del Règim de Dedicació del
Professorat: "La docència és un dret i un deure dels professors de les universitats
que han d'exercir amb llibertat de càtedra, sense altres límits que els que
estableixen la Constitució i les lleis i els derivats de l'organització dels
ensenyaments en les seves universitat". Donat que una de les principals
funcions docents dels professors és la d'implementar el currículum que
estableix el pla d'estudis de la seva universitat, sembla lògic pensar que
aquest dret autoritza al professorat a
dissenyar amb llibertat els continguts i les metodologies més adients per
impartir la matèria que imparteix. De fet, la LEC, en l'article 52.1 recolza
explícitament aquesta idea establint que "El professorat té la responsabilitat última a l’hora de concretar
l’aplicació del currículum”.
No obstant, sovint la
llibertat de càtedra a la universitat s'interpreta en un sentit més restrictiu,
aplicant-la únicament a la lliure difusió dels propis pensaments, idees i
opinions, sense considerar la possibilitat que els professors decideixin unilateralment
els continguts que els han de permetre d'acomplir l'encàrrec docent que se’ls
ha fet. Així, els docents que imparteixen una determinada assignatura acostumen
a redactar conjuntament, de forma més o menys consensuada, els continguts que
s'hauran d'impartir en ella. Conseqüentment, el material docent i d'avaluació
també acostuma a ser compartit, fet que limita l’autonomia que té cada
professor a l'hora de decidir quins continguts imparteix i quines metodologies
empra. Aquest esperit homogeneïtzador, que en principi sembla força raonable i
que molts docents consideren indispensable per al bon funcionament acadèmic, contribueix,
alhora, a que es cronifiquin circumstàncies no desitjades com són: la falta de
renovació de les matèries, la desmotivació del professorat que les imparteix o
el descens de l’excel·lència acadèmica.
En canvi, el ple exercici
de la l'aplicació de la llibertat de càtedra pot contribuir a resoldre bona part d'aquests vicis. En primer lloc, fomenta
l'esperit crític i obert en l'estudiant, aptitud indispensable per a desenvolupar-se
amb èxit en el món contemporani. En segon lloc, contribueix a incrementar la
qualitat acadèmica, ja que el professorat pot exposar el seu punt de vista com
a especialista, aprofitant la seva experiència i motivació personal, en comptes
d'obligar-lo a refugiar-se sota el paraigües d'un temari consensuat, però poc ambiciós. I en tercer lloc, la llibertat
de càtedra permet que els docents puguin revertir els resultats de les seva
activitat de recerca en les matèries que imparteixen, mantenint-los sempre
vigents.
La globalització de
recursos, persones i comunicacions no només ha propiciat el creixement
exponencial del coneixement, sinó també una gran diversificació i dispersió del
mateix. Això fa que existeixin diverses maneres d'afrontar una mateixa qüestió,
cadascuna d'elles amb els seus especialistes. La docència universitària ha de
ser un reflex d'aquesta diversitat de coneixement si aspira a formar individus preparats
per viure i treballar de forma constructiva en una societat canviant. Però, en un context on tots els professors
s'han de posar d'acord en els continguts d'una matèria, resulta impossible
cobrir un ventall prou ampli d'opcions en el programa d'una mateixa assignatura.
En canvi, quan s'imparteixen diferents visions d'una mateixa disciplina, es
possible transmetre aquest coneixement als global dels alumnes. Llavors, cada
alumne només es forma en una de les versions, però, en conjunt, els
estudiants accedeixen d'una formació
multidisciplinar que podrà compartir en un futur, tal i com passa en l'entorn
professional pel qual s'estan preparant.
És cert que aquesta
pluralitat a l'hora d'enfocar la docència d'una mateixa àrea de coneixement
podria arribar a desconcertar els estudiants, especialment en els primers
cursos. Però si admetem que l'esperit crític és un valor fonamental de
l'estudiant universitari, hauríem d'admetre també que pugui desenvolupar-lo
entrant en contacte amb diferents maneres d'entendre una mateixa disciplina. Quan els alumnes es troben amb companys que han
rebut formacions diferents, es fan conscients d’altres realitats i sens dubte enriqueixen
la seva formació. Per altra banda, tal com afirma la catedràtica de la
Universitat de Dret del País Vasc, Blanca Lozano, en el seu llibre "La
libertat de Catedra" (1995), "Els
universitaris tenen un grau de maduresa suficient com per acceptar de manera
crítica els continguts que reben i per interpretar de manera adequada les
discrepàncies que puguin manifestar els seus professors".
Malgrat tots els
avantatges descrits, és cert que l'exercici de la llibertat de càtedra també te
els seus riscos, ja que la seva implantació podria ser entesa com una porta
oberta cap a l’anarquia acadèmica i funcional si no s’explica que aquesta
llibertat no eximeix al professorat d’haver de coordinar-se amb altres docents a l’hora de consensuar aspectes organitzatius
que garanteixin l'acompliment de l'encàrrec que se'ls ha assignat. De fet, la
jurisprudència estableix que els professors no poden actuar unilateralment en
relació a aspectes funcionals, tal com podem llegir en la sentència 179/1996
del Tribunal Constitucional: "La
llibertat de càtedra no pot identificar-se amb el dret del seu titular a
autoregular per si mateix la funció docent en tots els seus aspectes, al marge
i amb total independència dels criteris organitzatius del centre". En
aquest sentit, el paper de figures com són els responsables de les
assignatures i els directors de secció i de departament és clau per regular els drets i deures dels
professors en el lliure exercici de la docència.
Pel que fa als continguts
de les assignatures, la qüestió és fins a quin punt els responsables de tot un
grup docent, d'un departament o d'un centre universitari poden exercir la seva
autoritat a l'hora de regular els continguts i la praxis dels professors a
l'aula sense violar la seva llibertat de càtedra. Aquesta disjuntiva es pot
superar emprant dues estratègies complementàries; Consensuar objectius i
promoure la transparència acadèmica. Per una banda, és possible consensuar els
objectius de cada assignatura sense haver de posar en comú els seus continguts.
Si totes les versions d'una mateixa assignatura tenen objectius comuns, es pot
garantir el seu encaix en el projecte acadèmic del centre encara que siguin
interpretats de forma diferent per part dels professors. D'altra banda, es
poden establir mecanismes d'autoregulació basats en la comunicació i
l’avaluació. Si hi ha una comunicació fluïda entre els diferents grups docents
per tal que tots els integrants d’una assignatura coneguin el que estan fent la
resta, és més difícil que es donin situacions anòmales, ja que fàcilment quedarien
exposades. La praxis d'aquesta transparència acadèmica, que fa anys implicava
un esforç extra per part del professorat, actualment es molt més fàcil de dur a
terme gràcies a les plataformes digitals de suport a la docència. Dites
plataformes poden servir alhora per a divulgar l'enfoc de cada una de les
versions de la mateixa assignatura, de tal forma que aquests puguin interessar-se
pel què s'està fent en cada grup docent. D'altra banda, l'avaluació periòdica
del professorat per part dels alumnes i per part del propi centre que
actualment fixa la LOU també contribueix a aquesta autoregulació sense
necessitat de limitar, a priori, la llibertat de càtedra dels docents.
En conclusió, opino que la
llibertat de càtedra aplicada a l'autonomia curricular, si s’exerceix amb responsabilitat
i amb respecte per l’organització general del centre universitari i si es
regula de forma efectiva, pot revertir positivament en la qualitat acadèmica universitària.
Per altra banda, considero que és una pràctica molt recomanable pels temps que
vivim, on el ritme d'evolució i proliferació dels coneixements aconsellen actituds
proactives en docents i esperit crític en els universitaris.
